En el curs de la malaltia d’Alzheimer, el llenguatge anirà experimentant una sèrie de canvis que provocaran alteracions progressives en la capacitat d’expressió i de comprensió del malalt. Això es traduirà, alhora, en la necessitat d’adaptació de les persones del seu entorn per tal de trobar noves formes de relacionar-s’hi.
En estadis inicials, aquests trastorns del llenguatge seran subtils, centrant-se especialment en trets anòmics; és a dir, en la dificultat per a trobar les paraules adequades. Per tal de superar o dissimular aquesta limitació, sovint detectarem que, en una conversa informal, la persona utilitza sinònims o substitueix la paraula que no troba per tota una locució.
Per exemple, per a referir-se a la paraula “camisa” pot ser que usi el genèric “roba”, o pronoms neutres com “això” o “allò”, o que utilitzi tota una frase descriptiva “el que duia posat ahir”. D’aquesta manera, aconsegueixen anomenar allò que els interessa, sense que l’anomia els impedeixi fer-se entendre.
En aquest moment de la malaltia, es poden mantenir converses sense grans dificultats ja que la capacitat expressiva roman pràcticament intacta. Tot i així, si detectem que el nostre interlocutor està tenint dificultats per a trobar una certa paraula, és aconsellable ajudar-lo (dient-li la paraula o a través de pistes fonètiques) i, en cap cas, sotmetre’l a una situació d’examen que faci augmentar la seva ansietat.
En fases moderades es farà patent un empobriment del llenguatge espontani, amb majors dificultats en la organització gramatical i la producció verbal. En aquests estadis solen fer-se patents frases inacabades i salts d’una temàtica a una altra. Tot i que el llenguatge continuarà essent força fluent, es produiran errors expressius que poden reduir la coherència en el discurs del malalt.
La comprensió de la persona amb Alzheimer també es veurà compromesa a mesura que els dèficits progressin, essent necessari adaptar la complexitat de la informació que se li dóna, a les seves capacitats. Serà important doncs utilitzar frases curtes en les converses, donant les instruccions una a una i procurant mantenir un to de veu reposat i clar, i mirar al nostre interlocutor als ulls per assegurar que entén allò que se li està dient. Quan les dificultats de comprensió s’accentuen, els trets no verbals de la nostra comunicació comencen a cobrar un major protagonisme, i detalls com la posició dels braços, la postura, el volum o timbre de la veu poden ser malinterpretats com a signes d’enfrontament o enuig.
En contra del que ens pugui semblar, l’excés d’informació o la sobreargumentació sobre alguna problemàtica, en aquests estadis de la malaltia, els crearà ansietat i frustració al no poder seguir la conversa . A més, en cap cas és apropiat parlar amb terceres persones del malalt, quan aquest està present. Tot i que pot semblar-nos que aquest no entén el que estem dient, són perfectament capaços d’identificar quan s’està parlant, o no, d’ells.
En les etapes avançades de la malaltia es redueixen fins al límit les capacitats lingüístiques, provocant la desaparició progressiva del llenguatge. Quan la persona sigui capaç de comunicar-se dient “sí” i “no”, mirarem de formular les preguntes de manera tancada per a mantenir el màxim temps possible la comunicació. Quan tinguem la certesa que tant la comprensió com l’expressió orals estan compromeses, caldrà ajustar la nostra forma de relació al llenguatge no verbal. El contacte físic, l’afecte, el somriure… seran les nostres eines principals de comunicació.
Com podem comprovar després d’haver fet una revisió de les fases progressives, aquest tipus de malaltia té un important impacte en les famílies i no sempre és fàcil de gestionar. Entendre el procés neurodegeneratiu i les seves fases és bàsic per saber actuar de manera apropiada en cada moment.
Sònia Maymó (Neuropsicòloga especialitzada en demències)