Proves

1 Desembre, 2018 Off By admin_fars

L’Alzheimer és un tipus de demència que sol iniciar-se amb una pèrdua de memòria, que va accentuant-se amb el pas del temps. Inicialment els signes que ens fan sospitar l’aparició de la malaltia es centren en la presència de preguntes o comentaris repetitius, alguns episodis de desorientació quan el nostre familiar ha de desplaçar-se a llocs poc habituals, oblits de cites o encàrrecs i dificultats per trobar les paraules adequades.

Però és ben sabut que aquesta malaltia no es circumscriu únicament a aquesta capacitat cognitiva i que, mica a mica, va generalitzant-se afectant la resta de funcions mentals -atenció, planificació, llenguatge, càlcul, praxis, etc.- així com l’autonomia en les activitats de la vida diària.

Els tractaments existents en l’actualitat malauradament no han aconseguit trobar la forma de curar o revertir els símptomes, però sí pretenen oferir una manera d’alentir la progressió dels dèficits i augmentar l’eficàcia de les capacitats preservades.

En aquest sentit, l’Estimulació cognitiva és un dels tractaments no farmacològics que està proporcionant resultats més positius en aquesta patologia.

Però, en què consisteix exactament l’estimulació cognitiva?

Es tracta d’un conjunt d’activitats programades (i dissenyades de forma personalitzada) que , partint d’una valoració inicial que permet delimitar els dèficits existents, busquen treballar les funcions que encara no s’han deteriorat per tal de garantir la seva continuïtat el màxim de temps possible, alhora que pretenen millorar el rendiment funcional de la persona.

Amb aquesta finalitat, es realitzen una sèrie d’exercicis en diversos formats (fitxes escrites, dinàmiques orals, programari informàtic…) que busquen entrenar les funcions mentals i dotar d’eines que permetin compensar les alteracions existents. Però no es tracta simplement d’efectuar exercicis d’una manera monòtona i rutinària.

És molt important valorar i graduar la dificultat de les tasques a les possibilitats reals del malalt i, és igualment important, trobar activitats gratificants que omplin de sentit les sessions de treball i motivin la persona a continuar treballant.

A través d’aquest tractament s’aconsegueix, a més, estimular el propi autoconcepte i millorar l’autoestima; així com oferir un espai en el qual la persona és una part activa en la seva intervenció terapèutica i té una nova rutina que està a l’abast de les seves capacitats reals. En els casos en que aquest treball terapèutic es realitza en petits grups, es reforça també la socialització i la posada en contacte amb persones amb una problemàtica similar, fet que evita l’aïllament i permet millores considerables en l’estat d’ànim.

Per a tot això és important iniciar aquest tipus d’estimulació en fases primerenques on encara són moltes les capacitats a treballar i la implicació de la persona afectada és més efectiva. Si bé no podem aturar de forma permanent la davallada cognitiva, combinar els tractaments farmacològics amb aquest tipus d’intervenció aconsegueix millorar la qualitat de vida de qui pateix la malaltia, i del seu entorn proper.